Lladurs, el castell i l'església de Sant Martí de Lladurs

Sortim de Solsona per la carretera LV-4241 en direcció Canalda i Sant Llorenç de Morunys.

Anem pujant cap al poble de Lladurs i no podem deixar de contemplar, davant nostre un imponent tossal de pedra coronat per una església i altres construccions.

Ens acostem al castell i l'església de Sant Martí de Lladurs

La primera notícia que tenim d'aquest castell és de l'any 1000, quan el comte d'Urgell vengué unes vinyes situades «in chastro Llaturci». Per l'acta de consagració de Sant Sadurní de Tavèrnoles (Abadia benedictina situada al municipi de les Valls de Valira, Alt Urgell) de l'any 1040 sabem que era propietat del monestir junt amb les esglésies de Sant Martí i Sant Miquel.

Hi ha altres documents en els segles XI i XII on el castell hi apareix esmentat a l'hora d'afrontar terres. L'any 1314, en ser erigit el vescomtat de Cardona, figura com un dels castells dels quals tenia la senyoria la família Folc, senyoria que conservà fins a l'abolició del complex feudal al segle XIX.

Les ruïnes del castell pertanyen a èpoques diferents, amb edificis annexos i afegitons, així que costa de distingir les que puguin ser del període romànic.

Per accedir al castell, al voral de la carretera, veurem un cartell que ens assenyala, a l’esquerra, "Les fonts de Lladurs", i a la dreta, un altre cartell ens indica “Castell de Lladurs”.

A mida que ens anem acostant hi ha una cosa que ens crida l'atenció, els murs de la construcció són fets de carreus treballats de pedra calcària però el tossal és de roca sedimentària de còdols arrodonits i ciment calcari, també conegut com a conglomerat montserratí, vaja!!!, el que tothom reconeix com les pedres de la muntanya de Montserrat a 56 quilòmetres d'aquí.

La resposta la trobem uns dies més tard al Centre d'Interpretació de la Vall de Lord que hi ha a Sant Llorenç de Morunys.

Els estudis ens diuen que el mateix procés geològic que va crear la muntanya de Montserrat també va crear aquest tossal però, com que el conglomerat montserratí és molt difícil de treballar els constructors del castell varen optar per portar pedra calcària d'algun lloc proper per fer les edificacions.

Entrem al recinte pel desaparegut mur de ponent i a la nostra dreta tenim les restes del castell ...

... i a l'esquerra l'església de Sant Martí de Lladurs

L’església de Sant Martí apareix en l’acta de consagració de Sant Julià de Canalda de l’any 900, com un dels límits d’aquesta nova parròquia. També en la consagració de Sant Serni de Tavèrnoles apareix citat aquest temple, en aquest cas com una de les possessions del cenobi.

L’edifici actual de Sant Martí és una obra barroca dels segles XVII i XVIII, sense que aparentment quedi res de l’antic edifici romànic.

Al entrar descobrim el terra ple de runa, a la visita de l'any 2017 però, a la visita de l'any 2022, tot és net i podem contemplar ...

... els primers graons de l'escala que pujava al cor i al campanar i també restes de la decoració.

Sembla que després d'arribar a un acord amb el propietari del terreny per obtenir la titularitat del castell, l'Ajuntament de Lladurs ha desenvolupat un projecte de restauració d'aquest complex històric.

Darrera l'església hi ha el cementiri amb uns nínxols on hi ha escrit 1888.

Sortim i anem cap el castell

La part més moderna es troba al nord, enfront de l'església.

 A migjorn i a llevant de la zona edificada hi ha alguns murs formats amb carreus ben tallats i arrenglerats.

A un possible edifici central molt malmès, del qual només resten les parets de migjorn i de ponent, és adossada a ponent una construcció de planta rectangular d'una alçària d'uns 7 m i amb una porta oberta a l'oest i una altra al sud. 

Al sud del suposat edifici central un altre mur amb una porta. També s'observa un espai trapezoïdal que segurament era dividit en dos àmbits. Les parets més antigues conservades es datarien al XIII o potser XIV.

Però hem d'anar amb molt de compte, sota la runa o les bardisses sempre podem trobar sorpreses, com un soterrani, una cisterna, un pou, ...

Arribem a l'extrem sud i ens aturem al nou banc per contemplar les vistes des de d'alt el penya-segat.

D'aquest lloc explica la llegenda que, durant la guerra carlina, un escamot de soldats liberals plens d'ira, s'enfilaren fins al castell per donar mort al seu rector. Aquest, en veure arribar les tropes, caminà fins a l'extrem del penya-segat i obrint amb fermesa el seu paraigua de pastor (tradicional paraigua de grans dimensions) es precipità al buit per evitar que l'agafessin, i d'aquesta manera pogué salvar la vida.

Donem per acabada la visita però, avanç de marxar, hi ha dues fotografies que hem de fer.

Bé, qui diu dues, diu tres 

Informació extreta de la wikipedia, Catalunya Medieval, Art Medieval, Regio7, Universitat de Barcelona.