Aquesta església es trobava dins el terme del castell de La Guàrdia, dins de la parròquia del Bruc al lloc de Vilaclara. Segurament va ser una capella destinada al culte dels habitants del sector occidental del terme.
Va dependre del monestir de Sant Cugat del Vallès, l’any 1077 el vescomte Udalard donà al monestir el seu alou de Vilaclara, que havia estat d’Arnau Bonfill amb l’església de Sant Miquel.
L’any 1083 es jurà el testament de Gombau Gombau, difunt, sobre l’altar de Sant Miquel. En un capbreu del 1117, en el qual es transcrivien els drets del monestir de Sant Cugat al terme del castell de la Guàrdia, es fa constar la possessió de la torre de Vilaclara amb set masos de terra, la tasca i el servei.
Al 1727 deixà d’utilitzar-se com a capella i al 1757 fou abandonada definitivament i va passar a ser utilitzada com a dependències agrícoles, com ho constata el cup que es construí a la base de l’altar.
El cos de l'església està format per un edifici d'una sola nau (que va ser dividida per una arcada gòtica, ara tapiada) que és capçada a llevant, per un absis semicircular cobert amb una volta d'un quart d'esfera, al centre del qual s'obre una finestra de doble esqueixada acabada amb un arc de mig punt emmarcat amb dovelles de pedra tosca.
Al mur nord de la nau, es conserva una segona finestra, també oberta en doble esqueixada. A la capçalera s'hi conserva un fris compost per tres sèries de dobles arcuacions entre lesenes, originades a partir d'una peanya que circumda i fonamenta l'absis.
La coberta de la nau està totalment esfondrada. La porta antiga, ara tapiada, era situada, com la moderna, al costat sud. Manté encara una arcada de mig punt adovellada i va ser tapiada per utilitzar la seva part inferior com a xupet d'un cup de vi.
L'aparell dels murs de l'església, força irregular, és compost de blocs de pedra de mides diferents. L'edifici va tenir diferents remodelacions que van readaptar la primitiva funció religiosa de l'edifici als usos agrícoles.
Probablement aquesta remodelació va realitzar-se al segle XVIII amb l'expansió de la vinya. Un exemple d'aquesta reconversió és la construcció a la base del presbiteri d'un gran cup folrat amb ceràmica.
El mas de Can Guixà és o era un conjunt d'edificacions a l'entorn de la principal. Totes estan en estat ruïnós i envoltades de vegetació.
Les restes conservades de Can Guixà, panys de murs de molta alçada i d'una volumetria important expliquen la importància econòmica que havia tingut.
Es conserva bona part de l'arc de mig punt adovellat de la porta sud de la casa.
Informació extreta de:
- Mapes de Patrimoni Cultural
- EL Bruc Turisme
- el blog de Franclips.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.