Coneixíem el poble de Rubinat pels cartells de la A-2 però no en sabíem res de la història que hi ha al darrere, la història de les seves aigües mineromedicinals.
Sabeu que l'origen de les aigües minerals es remunta a segles enrere? Es tracta d'un producte alimentari amb una història curiosa i important.
A Europa, la història de les aigües minerals naturals, com les contemplem actualment, s'inicia als balnearis, on eren concebudes, únicament, com un autèntic “medicament”.
Per aquesta raó, durant el període en què aquests centres de salut romanien tancats –generalment a la tardor i l'hivern- els mateixos usuaris sol·licitaven als responsables dels mateixos que els facilitessin aigües mineromedicinals per possibilitar també el seu consum fora d'aquests centres de salut.
A mitjans de la dècada del 1870, el metge Pablo Llorach, conegut especialista en malalties mentals i fundador de l'Institut Frenopàtic de les Corts, va tenir coneixement de l'existència d'unes fonts a la ribera d’Ondarra que provocaven diarrees, tant a les persones com als animals que la bevien.
Va sol·licitar la col·laboració del geòleg, Lluís Marià Vidal, per tal de fer una anàlisi exhaustiva de les aigües. Els resultats van concloure que l'aigua tenia una composició òptima pel tractament de malalties de l'aparell digestiu, restrenyiment i diverses dermatosi, amb una concentració de sals excel·lent i components tòxics molt reduïts.
Segons consta a la base de dades d'específics i especialitats farmacèutiques antigues, Pharmakoteka la seva composició és:
Sulfato de Sosa: 96.265, de potasa: 0,239, de magnesia: 3,268, de calcio: 1,949,
Cloruro de sodio: 2.055, Sílice alumina y oxido de hierro: 0,038.
TOTAL DE MATERIAS SALINAS: 103.814
Pau Llorach va invertir tots els seus estalvis comprant els terrenys on hi va fer construir una planta embotelladora i va crear la infraestructura per controlar i distribuir l'aigua.
Ràpidament, va començar una campanya de difusió de les seves propietats medicinals i es va crear una estructura de comercialització que li va permetre la venda quasi de manera immediata en diversos països europeus.
L'aigua de Rubinat-Llorach es captava directament de l'interior de la font subterrània, d'aquesta forma quedava protegida de possibles microbis. Al pou, s'omplien les garrafes amb què s'emplenaven les ampolles. Seguidament, les ampolles s'etiquetaven, s'hi posava el tap de suro i l'escut de Rubinat es lacrava amb cera.
La mercaderia arribava a Cervera i, d'allà, a Barcelona, des d'on es distribuïa arreu del món a través de les oficines internacionals de París.
Els seus reconeixements eren constants, tant en les exposicions de l'època com en les valoracions fetes per part de la classe mèdica. A Hondures i a Veneçuela, entre altres llocs del continent americà, es conserva documentació que mostra com els metges receptaven aquesta aigua. També va arribar als Estats Units on, actualment, es conserven dos exemplars d'ampolles d'aigües de Rubinat al Museu Nacional d'Història d'Amèrica (National Museum of American History). També hi ha constància documentada de persones que consumien les aigües la ciutat de Boston, l'any 1888.
Aquestes aigües van obtenir molts premis, entre ells, l'any 1884 a l'Exposició de Burdeus on van ser guardonades amb medalles d'or i diplomes d'honor i el 1900 la Gran Medalla a l'exposició de París.
Actualment, només queden les ruïnes de la Torre dels Francesos, la planta d'embassament i, distribuïts per tot el món, materials publicitaris d'un notable valor artístic.
Informació extreta de:
- Pharmakoteka
- Wikipedia
- Instituto de investigación agua y salud
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.