Motxilla i càmera: La Bisbal d'Empordà, Sant Pol i els pous de glaç

Juny de 2019, anem a la Bisbal d'Empordà, ja hi hem estat (si voleu visitar el poble feu servir aquest enllaç).

En aquesta ocasió volem fer un vol per les muntanyes del voltant tot resseguint una ruta d'uns 12 km. que hem preparat els darrers dies.

Dues són les fites d'aquesta ruta: l'església de Sant Pol i els pous de glaç.

Però, primer recordem que la Bisbal és a la plana de l'Empordà, adjacent al massís de les Gavarres i el riu Daró.

L'origen del municipi es remunta a l'època romana amb la presència de diverses viles escampades pel territori que esdevindria l'actual terme.

Deixem el cotxe a l'aparcament del camp de futbol vell, no és la millor opció per començar aquesta ruta però, ens ofereix l'oportunitat, si tornem aviat, de visitar de nou la població.

Carreguem la ruta al GPS del nostre mòbil i la repassem.

Enfilem el passeig Marimon Asper, paral·lel al riu Daró, creuem la C-66 i continuem pel passatge Daró, en aquesta ocasió tampoc tenim sort, el riu és ben séc però, això és típic dels petits rius mediterranis.

Fem una ziga-zaga a l'alçada del pont vell, construït a la sortida de la muralla pel portal del carrer de la Riera, amb la finalitat de comunicar la vila medieval de la Bisbal amb el camí de Girona, i enfilem el carrer Cavallers.

Continuem per l'avinguda Prat de la Riba fins que, passada la plaça de la sardana, trobem el carrer de Santa Llúcia.

Ens crida l'atenció que hi ha moltes lindes amb inscripcions que coronen les portes de les cases antigues, "vaja, vaja, força interessant, ho haurem d'investigar".

I sortint de la vila de la Bisbal d'Empordà, ...

... al fons el massís de les Gavarres i just al davant, el nostre destí, la Serra dels Perduts.

Però, avanç d'arribar a la serra creuem els daurats camps de blat que envolten la masia de "El Cau".

Pugem la carena i baixem cap a la riera de la marquesa per contemplar roures monumentals.

Resseguim corriols, ...

... camins agrícoles i ...

... creuem rieres que encara tenen tolls d'aigua.

No ens aturem, ja comença a fer calor i a l'aigua entollada podria haber-hi mosquits que ens faran passar un petit mal tràngol.

Arribem a Sant Pol, el nucli del poble està format per poc més d'una desena de masos de pedra edificats al voltant de la seva mil·lenària església romànica, ...

... però a la rodalia del poble també hi ha masos aïllats com el mas Puignau, cal Gallaret, can Secot, can Rafalet, mas Ribot, ca l'Avellí, etc.

El nom de Pol equival a Pau, que prové del llatí Paulus.

Cases molt ben arreglades amb racons de somni que conviden a seure i descansar però, encara que no hi hagi tanques o murs, són propietat privada així que no ens hi acostem gaire, no fos cas.

I ens aturem per admirar la seva església dedicada a Sant Pol, d'estil romànic, que es va bastir al segle XI. El campanar d'espadanya és un tipus de construcció del segle XVIII que també s'anomena popularment de "cadireta", fins a l'any 1936 hi tenia tres campanes grans. Fa pocs anys ha estat totalment restaurada i, a la façana hi han reproduït l'esgrafiat que s'hi feu al segle XVIII i que corresponia als gustos del període del Barroc.

La part més remarcable de l'edifici és la portalada, situada a ponent; té un arc de mig punt sobre impostes que, al seu torn, formen el cimaci dels dos capitells laterals sostinguts per columnes i dels quals arrenca un altre arc rebaixat situat a un nivell inferior de l'anterior.

A la façana sud observem alguns arcs tapiats força grans que, com confirmem posteriorment, donaven accés a una nau ja desapareguda.

El 1948 es va refer la volta de la nau central, que té un perfil apuntat. i en aquesta reforma, també es va afegir l'actual campanar de cadireta de dos ulls en el mur nord, junt a la façana.

Seguim el nostre camí tot voltant el Mas Salvà i ens dirigim cap a la segona fita de la nostra ruta, els pous de glaç.

L'activitat de les geleres artificials és coneguda del temps dels romans, els metges ja prescrivien la utilització del fred amb finalitats medicinals i aquest ús va recuperar força amb el Renaixement.

Però el seu gran desenvolupament va tenir lloc entre els segles XVI i XIX, i han estat utilitzades fins a mitjans segle XX.

L'aprofitament de la neu mitjançant els pous de glaç, la salmorra, els adobs i les conserves eren els mètodes disponibles per la conservació d'aliments avanç de l'aparició dels frigorífics.

Els treballs de les geleres (treballadors de la neu) començava a la primavera, després de les últimes nevades. Tallaven la neu amb pales i la portaven als pous de neu, on la premsaven per convertir-la en gel. Després de trepitjar la neu, el gel resultant es cobria amb terra, fulles, palla o branques formant capes d'un gruix homogeni.

Ja a l'estiu, es tallaven blocs de gel que eren transportats a lloms de bèsties de tir (cavalls o rucs) durant la nit, per evitar que es fongués, fins als ports i nuclis urbans més propers, on eren comercialitzats. La duresa del treball era impressionant ja que no disposaven d'abrics i calçat modern, i treballaven en condicions de fred intens acumulant la neu als pous.

Tornem a creuar la riera de la marquesa i ...

... ens hem d'aturar, què son aquest dos grans blocs de pedra???

Analitzem-ho: creua la riera, un metre d'amplada, format per altres pedres més petites ajuntades amb morter hidràulic, doncs només poden ser les restes d'una resclosa per aprofitar l'aigua de la riera.

Seguim fent camí i ja tornem a ser als daurats camps de blat que envolten la Bisbal.

Avui no hem vist el sol i això ens ha deslliurat de la calor tot i que, hem recorregut trams per les rieres amb una xafogor asfixiant, cal tenir-ho en compte si tenim problemes respiratoris.

I abans de finalitzar la sortida, un darrer repte, tindrem sort????