Agost de 2020, seguim en pandèmia i no podem abaixar la guardia però ja podem sortir, així que cerquem llocs i rutes on puguem, mantenint la distància de seguretat, gaudir d'un dia a l'aire lliure.
En aquesta ocasió caminarem part del GR 270 pel Berguedà, la Via verda del Llobregat, un recorregut de 10,5 Km anada i tornada.
Els “GR” són senders de gran recorregut, de més de 50 km, que conformen una xarxa de camins aptes per a turisme pedestre, creuant Europa en totes direccions i unint pobles i nacions. L'European Ramblers Association (ERA) - Federació Europea de Senderisme - és l'organització responsable de coordinar-los. En el nostre País estan regulats i homologats per la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).
El GR 270 és el recorregut que ressegueix el riu Llobregat des de la seva capçalera, a Castellar de n’Hug, fins al Delta del Llobregat on el riu troba la Mediterrània.
La via verda del Llobregat, que coincideix amb el GR 270, s'inicia a l'antiga colònia tèxtil de Cal Rosal i va resseguint el curs del Llobregat per l'antiga via del ferrocarril fins al pont de Pedret.
Arribarem a Cal Rosal per la sortida 92 si venim de Barcelona o, la 95 si venim de Berga i quan arribem a una rotonda veurem l'aparcament on comença la via verda.
Comencem a caminar pel marge esquerra del riu i a l'altra riba, amagat pels arbres, hi tenim la Colònia Rosal, que fou la primera fàbrica de riu que s'instal·là a l'Alt Llobregat sota el règim de Colònia tèxtil l'any 1858.
Aquest conjunt urbanístic és fruit de diferents etapes constructives que van des del nucli més antic de la fàbrica, fins els anys 60 del segle xx.
La factoria va créixer, en alçada i llargària, tal com permet l'arquitectura industrial de pisos i sempre paral·lela al Llobregat.
Els habitatges més antics són plurifamiliars, amb escales exteriors construïdes paral·leles a la façana i a un nivell superior; aquesta primera fase també és l'edifici de l'escola-convent i l'església.
No trigarem gaire en passar per sota el pont de la C16 on un grafit, en una de les columnes, ens crida l'atenció
Bé, je je je, tota una declaració d'intencions que suposem va adreçada a aquells que no respecten l'entorn.
Continuem fent camí observant la flora i, trobem una flor de xicoira també coneguda amb els noms de cama-roja, masteguera, màstec bord, xicoira amarga, xicoira de cafè, xicoia, xicoina o escarola borda.
La floració, entre juliol i setembre, dona lloc a inflorescències de capítols formats per flors de color blau. La flor té la particularitat de no obrir-se més que a ple sol, i continuar la trajectòria d'aquest.
L'arrel conté inulina, un polisacàrid molt utilitzat ja que és tolerat pels diabètics. Es fa servir per endolcir el cafè. En amanides, consumir-la constantment al natural és ideal per a mantenir sa el fetge i el sistema nerviós equilibrat. En infusió es pot prendre abans de les menjades per tal d'obrir l'apetit i després com a remei digestiu.
No haurien de consumir aquesta planta aquelles persones que presentin tendència a produir pedres al ronyó, atès que l'arrel és rica en oxalats ni, aquelles persones que tinguin la pressió arterial molt baixa o amb tendència a sofrir anèmies, ni en casos d'úlcera gastro-duodenal.
En aquest tram, el camí ressegueix una part ample de la vall del riu i tenim zones obertes.
Ieppp!!! guaita que tenim aquí!!!, una bonica faia o falla.
La faia o falla és una planta herbàcia camèfita perenne erecta, sovint amb diverses tiges, de 50 a 150 cm d'alçada, les fulles pinnatisectes; els capítols d'1,5 a 2,5 cm; la corol·la és blanca de 10-15 mm amb els estams exserts.Amb aquesta planta es prepara tradicionalment la festa del Fia-Faia.
Ens creuem amb altra gent que, com nosaltres, gaudeix del silenci i la tranquil·litat d'aquesta ruta.
Arribem a la resclosa de captació d'aigua del riu. Aquesta construcció, inaugurada amb la creació de la fàbrica, va ser ampliada a finals del segle XIX per obtenir més energia per moure les noves màquines.
Passada la resclosa observem com els arbres són cada cop més alts i nombrosos, la vall es va estrenyent.
I arribem a la segona resclosa, en aquest cas és de poca alçada i de formigó, quina utilitat deu tenir??
Arribats a casa fem els deures i descobrim que la resclosa i uns edificis amagats pels arbres de la ribera dreta del riu formen part de la Central hidroelèctrica "Berga-3".
Aquesta és una mini central hidroelèctrica que fa servir l'aigua del canal industrial de Berga per produir electricitat.
Cada cop la vall s'engorja més i el bosc guanya en alçada.
Arribem al primer túnel de la línia, el túnel de Vilarrassa I de 77 m de longitud.
Ens sorprèn el fet de que la boca sud estigui revestida amb parets de pedra i volta d'obra i, a pocs metres trobem la roca nua de l'excavació, ...
... sortint per la boca nord veiem clarament el per què, l'interior de la muntanya està format per una roca que té prou consistència com per fer innecessari el revestiment.
Ara el camí es troba enganxat al riu tot fent una baixada i s'eixampla avanç de tornar a pujar al següent túnel.
Clarament, pels motius que fos, la plataforma de la via fou rebaixada.
El riu fa una corva a l'esquerra però, nosaltres seguim recte i ens endinsem al túnel de Vilarrasa II que és el més llarg amb 185 m i amb una corva de 100 m de radi.
La llargada i el fet de tenir una corva dins feu que recentment es decidís posar-hi un sistema d’il·luminació, perquè quedava un tram sense llum directe.
És una il·luminació solar d’encesa automàtica amb leds així que, si veieu els llums apagats no us preocupeu, avanceu fins que el detector capti la vostra presència i els encengui.
Sortim per la boca nord i tornem a ser dins el bosc, un bosc que, malgrat ser al mes d'agost, omple els nostres sentits d'aromes, sons i colors relaxants.
Novament una flor ens crida l'atenció.
És un pèsol bord (Lathyrus latifolius), una espècie autòctona als Països Catalans (a les Balears només es troba a la Serra de Tramuntana de Mallorca).
És originària de l'Europa Mediterrània i submediterrània, però ha passat a altres continents on es fa servir en jardineria
Herba enfiladissa robusta glabrescent d'1 a 3 m de llarg que floreix de maig a setembre.
Arribem al pont de la Peirota o de Vilarrassa, conformat per una estructura de més de 50 metres de llargada i una amplada aproximada d'uns 3,75 metres.
Des d'allà tindrem una bona vista del riu i de la seva vall.
Ara estem a la riba dreta del riu i entrem al tercer túnel, el túnel de la Peirota de 80 m.
A la seva boca sud hi trobem la Font Pescadors, sempre que hi hem anat rajava aigua però pot ser, que en èpoques de sequera quedi eixuta.
Sortim del túnel i seguim gaudint del passeig pel bosc.
I finalment podem contemplar l'impressionant Pont de Pedret.
Després de passar per davant del refugi dels pescadors i per sobre del Pontarró de Fontollera, arribem al pont.
El pont està format per un gran arc apuntat central i tres de petits de mig punt, un xic irregulars i rebaixats.
S'eleva considerablement per sobre d'un estret obert sobre una plataforma rocosa on s'engorja el riu.
Sota el pont gòtic de Pedret hi ha una gran quantitat de forats que corresponen a diferents construccions medievals. Una primera sèrie de trenta forats podrien ser els orificis on s'encaixaven les bigues que sostenien un pont de fusta construït en època romànica. Una mica més apartats d'aquest primer grup clarament diferenciat, trobem una altra sèrie de 12, 51 i 22 forats més, que semblen correspondre a una reclosa d'un molí medieval de finals del segle X o començaments del segle XI.
Des de la part més alta de l'esquena d'ase de l'arc central podem contemplar, riu avall, la plataforma de roca que, a l'estiu, utilitzen els banyistes per pendre el sol.
... hem de pendre una decisió, seguim riu amunt o ens desviem cap a l'església de Sant Quirze de Pedret.
Decidim seguir l'antiga traça del carrilet i passem per una estreta trinxera excavada a la roca.
A les seves parets encara podem observar les restes del passat ferroviari d'aquest camí, en aquest cas els suports de l'antiga instal·lació de telèfon que enllaçava les diferents estacions de la línia.
Arribem on hi ha els estreps d'un altre pont, en aquest cas de ferro, que va ser desmuntat quan es va tancar la línia entre l'any 1972 i 1973, final de la via verda però, si baixem a la llera del riu, podrem creuar per la passera dels pescadors i podrem fer un tram més fins arribar als peus de la presa de la Baells.
Sabem que hi ha un corriol que puja fins la part alta de la presa però resseguir-lo no és l'objectiu d'aquesta sortida, així que fem mitja volta i tornem.
Però com sempre fem al tornar, aprofitem per completar el nostre reportatge fotogràfic amb aquells racons que no hem vist o fotografiat a l'anada.
Bibliografia:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.