Calella és un municipi conegut com la capital turística de la Costa del Maresme i es caracteritza per ser una ciutat cosmopolita i alegre amb un clima típic del Mediterrani. Està situada a 50 km de Barcelona, a 50 km de Girona i a 6 km del Parc Natural Montnegre-Corredor.
Malgrat que dins el teme de Calella no es coneix cap vestigi de poblament d'època ibèrica, sabem que tota la franja costanera del Maresme era habitada per la tribu dels laietans, diseminada en petits poblats situats en enclavaments elevats de fàcil defensa.
Com sempre fem, estudiem la zona on anem abans d'anar-hi i en aquesta ocasió, com esperàvem d'una població costanera orientada principalment al turisme de platja, trobem pocs llocs de l'estil que ens agrada visitar.
Malgrat que dins el teme de Calella no es coneix cap vestigi de poblament d'època ibèrica, sabem que tota la franja costanera del Maresme era habitada per la tribu dels laietans, diseminada en petits poblats situats en enclavaments elevats de fàcil defensa.
Les primeres restes que trobem a l'actual municipi de Calella, que daten dels segles I aC i I dC., corresponen a una vila romana coneguda com la vila del Roser, ja que se situen entorn del turó amb el mateix nom, prop de l'hospital de la ciutat.
No serà fins al segle XI quan trobarem dades que afirmen l'existència del veïnat de Capaspre. Aquest petit nucli s'integrava a la parròquia de Pineda de Mar i depenia del senyor del castell de Montpalau. Estava format per un reduït nombre de masies situades al capdamunt de la riera, amb una capella dedicada a Sant Quirze i Santa Julita.
El topònim de Calella apareix documentat des del principi del segle XII. En aquell moment, alguns veïns van construir les primeres cases de pescadors prop de la desembocadura de la riera. El document més antic que fa referència a Calella és el testament del Bisbe Bernat Umbert, redactat el 1101.
Què podem veure?
Tot i això, la nostra cerca dona bons resultats, el Museu-Arxiu Municipal de Calella Josep M. Codina i Bagué, el passeig de Manuel Puigvert, les Torretes de Telegrafia Òptica, el Parc Dalmau, el Far de Calella.
Cerquem una ruta pels voltants de la vila en un intent de trobar l'essència d'aquella vila abans de l'arribada del turisme.
Comencem la preparació
Juny i per tant farà calor, molta calor, a la motxilla no hi pot mancar una gorra, aigua i, donada la distància del recorregut, una beguda isotònica per estar ben hidratats, també portarem quelcom per fer un mos a mig matí per recuperar forces i com no, la nostra càmera i un parell d'objectius.
Recorregut
Comencem la nostra ruta davant del Parc Dalmau, l'any 1929 l'ajuntament va adquirir la finca, les cases, l'horta i el bosc de pins anomenat "Can Pelayo" amb la finalitat de destinar-lo a parc municipal.
Powered by Wikiloc
Agafem la N-II en direcció Barcelona fins arribar al turó del Roser on hi ha l'Hospital Comarcal Sant Jaume de Calella, girem a la dreta per la carretera d'Hortsavinyà, carrer del Pi i arribem a la riera de Calella que seguirem en direcció nord.
Passarem per sota l'autopista C-32 i poc després, un cop deixen enrrere el "Rancho Bonanza Calella" girem a l'esquerra, direcció oest i comencem a pujar cap el Puig de Popa.
Uffff!!! quina vista, allò del fons és el Montseny???, ho ha de ser.
Hem arribat al punt més alt de la nostra ruta i ara el camí és ample i en lleugera baixada.
Allà on mirem veiem petits masos i/o masies que ens agradaria fotografiar però, malauradament no podem fer-ho, les tanques que envolten les propietats i els camps formen un mur infranquejable per la nostra càmera i pels lladres.
Tristos i decebuts per aquesta situació, entrem a la vila de Sant Pol pel carrer Herois Fragata Numancia tot contemplant la silueta de l'ermita de Sant Pau al fons.
La serralada litoral ja era poblada de molt antic (des del període neolític, entre el IV mil·lenni aC i el III mil·lenni aC), durant l'època ibèrica (segles V a I aC), els laietans van poblar la zona amb una densitat important, i hi van establir nombrosos poblats assentats normalment en els turons.
L'arribada dels romans al segle II aC. va propiciar l'abandonament dels assentaments dels turons i la constitució d'espais essencialment agrícoles a les planes.
Durant el segle XVII s'inicia un augment del conreu de la vinya i els cereals però sobretot, la vinya va generar una gran prosperitat a la zona gràcies al comerç d'aiguardent amb Amèrica, fins a l'arribada de la fil·loxera.
La serralada tornà a ésser un espai important amb l'arribada del tren el segle XIX, ja que li va donar l'impuls definitiu, encara que alhora es va iniciar un despoblament progressiu de la muntanya. Tot i això, fins ben passada la postguerra espanyola encara hi havia molta gent que vivia dels recursos de la muntanya.
L'any 955 ja existia el Monestir de Sant Pol, fundat per monjos coptes però el 1053 consta documentalment la seva situació de misèria. El 1061, a conseqüència dels freqüents atacs de pirates, va ser abandonat i va quedar en estat ruïnós. L'any 1068, Ramon Berenguer I el va cedir als monjos de Sant Honorat de Lerins que van establir-hi una comunitat durant dos segles. Però el 1263, fou venut i cedit a la Cartoixa d'Escaladei.
Les freqüents topades amb els vescomtes de Cabrera varen propiciar que el 1415 la comunitat de Sant Pol es fusionés amb el monestir cartoixà de Montalegre (Tiana) però degut a la seva progressiva decadència va ser venut el 1434 al vescomte de Cabrera, que el va utilitzar com a fortificació.
El conjunt presenta una superposició d'estils, des del període visigòtic fins al segle XVIII. L'ermita és del segle XI, d'estil romànic, tot i que de l'edifici original sols en queda l'absis i una de les finestres de la façana nord, la casa és del segle XVII i les 3 absidioles, que són interiors i irregulars, del segle XVIII.
No podem deixar passar l'ocasió i, perdoneu la nostra gosaria, preguntar Sant Pol quina hora és?. Aquesta pregunta fa emprenyar als santpolencs per què diuen les males llengües que en l'època dels rellotges de sol, a Sant Pol, se'n va restaurar un que havia quedat malmès per la pluja i les pedregades. Per evitar que tornés a passar no se'ls hi va ocorre una altra cosa que fer-li una petita teulada perquè quedés a cobert de les inclemències del temps. Però no van pensar que també li taparia el sol i així perdria tota la seva funció.
Però també es diu que la pregunta té el seu origen quan el 15 de febrer de 1714 quan les tropes de Felip V van entrar a Sant Pol i van destruir el poble i el campanar amb el seu rellotge.
El rei Borbó va prohibir la reconstrucció del poble i l'església com a castic per la defensa aferrissada d'uns 50 veïns a la Torre de la Martina (podeu saber-ne més a la web de l'ajuntament) deixant als santpolencs sense rellotges ni campanar per saber l'hora.
Arribem al turó de la Patona on tenim l'oportunitat de contemplar les restes de les torretes del telègraf òptic.
Aquest sistema de comunicació s'estava instal·lant a Catalunya quan va esclatar la Guerra dels Matiners o Segona Guerra Carlina (1847- 1849) que n'accelera el procés.
En realitat estem parlant de dues xarxes, una de civil i una altre de militar, amb estacions repartides per tot el territori i que en aquest turó coincideixen en un mateix lloc.
En aquest mateix lloc antigament hi havia hagut una torre de guaita i defensa, artillada, que vigilava i protegia les costes dels perills dels atacs de pirates argelins.
L'actual edifici fou inaugurat el dia 15 de desembre de 1859 i en un principi, la llanterna fou alimentada amb oli a pressió i, més tard, amb parafina i petroli. L'any 1927, fou electrificat i l'aparell òptic millorat per un altre procedent de les illes Medes, avui dia encara en servei amb petites modificacions.
Avui, la llum del far assoleix una distància d'unes 35 milles i és conegut a les cartes de navegació per les seves llampades, 3 i 2, cada 30 segons.
- Les comunicacions marítimes, per la seva funcionalitat intrínseca d'orientació de les embarcacions.
- Les comunicacions terrestres, a través de la telegrafia òptica que podem contemplar a les Torretes, tocant al Far.
- La comunicació urbana, amb la ciutat, a través de les campanes de l'església i els diversos campanars.
Deixem el far enrere i ...
Entrem a la població pel carrer del Turisme, carrer de la Riera, plaça de la Constitució, plaça de l'Església, carrer de l'Església i arribats a la cantonada del carrer de Sant Josep girem a l'esquerra per sortir altre cop a la porta del Parc Dalmau.
Però, uns metres abans d'arribar, donem per acabada la nostra ruta, hem quedat per dinar a l'hotel Neptuno i hem arribat just a temps.
A la tarda gaudirem del parc, del seu refugi antiaeri i del Museu-Arxiu Municipal de Calella Josep M. Codina i Bagué però això ja és una altre història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.