Divendres, avanç del segon cap de setmana de novembre de 2017, hem de fer un viatge de feina a l'Aragó i a la tornada volem fer una parada per resoldre un gran enigma que tenim pendent de resoldre.
Sempre que anem a visitar la Seu Vella de Lleida ens envaeix una estranya melangia, no és una situació d'un sol dia, ja ens ha passat tres cops i hem de descobrir el per què!!.
Pugem el tossal on està emplaçada la Seu Vella, des de dalt es domina la ciutat de Lleida, el riu Segre i les planes circumdants on, davant els murs de l'antiga Ilerda, combateren les legions de Cèsar i Pompeu dins de la Segona Guerra Civil Romana.
Hi ha documents de l'any 419 que mencionen Sagiti com a primer bisbe i al mateix lloc on hi ha l'actual Seu Vella hi havia la catedral paleocristiana i visigòtica però, la invasió sarraïna de l'any 719 va suposar la seva fi.
En aquella època el turó fou ocupat per la població de làrida, una suda i una mesquita major, primer com part del Califat de Còrdova i després com a emirat de Làrida o taifa de Làrida.
El nom suda faria referència a la fortalesa andalusina construïda durant el segle IX al lloc avui ocupat pel castell reial.
Però no anem tant enrere en el temps, la història que podrem visitar comença quan els comtes Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d'Urgell van conquerir la ciutat de Làrida als sarraïns l'any 1149.
Entrem al recinte i ja notem com la melangia ens envaeix, tot i això aixequem la vista cap al cim del turó, allà dalt hi ha el castell de suda.
Mentre anem pujant, ens adonem que la remor de la ciutat és molt llunyana, la pau i tranquil·litat regna al recinte, perfecte!!, això ens permet concentrar-nos en trobar la resposta a la nostra melangia.
Entrem al Castell del Rei o Castell de Suda on hi ha una exposició dels esdeveniments que ha presenciat l'edifici i ...
... , lamentablement, avui en dia només podrem veure unes minses mostres de l'esplendor ...
I és que durant la guerra del Francès, l'any 1812, calgué reparar les destrosses ocasionades per una explosió del polvorí instal·lat a l'interior del Castell del Rei.
Baixem una mica fins l'esplanada de la Seu i girem a l'esquerra per veure la porta de Sant Berenguer que permet l'entrada al temple per un lateral del creuer.
Arribem a la part posterior del presbiteri i la sagristia des d'on podem veure el cimbori, és el cos cilíndric o poligonal que serveix de base a la cúpula, del mig del creuer de l'església.
Seguim fent la volta fins la façana sud on s'obre la porta de l'Anunciata, ...
... la façana exterior del claustre amb el campanar.
Arribats a la plaça dels Apòstols admirem la porta d'entrada al claustre.
Però no entrarem per aquí, ho farem per la gran nau de la sala Capitular i Santa Maria l'Antiga.
Portes, finestres, ufff!! les parets semblen un collage arquitectònic i aquest racó s'emporta el premi gran.
No és d'estranyar, originalment aquest edifici fou l'església que va substituir la cristianitzada mesquita musulmana i que, amb la construcció de la Seu, va ser reformada per realitzar altres funcions.
Des de la sala capitular entrem al claustre i ens quedem bocabadats.
Però la pujada val la pena.
Tornem a baixar i seguim fent la volta pel claustre fins que arribem a la porta d'accés al temple.
Entrem i les parets nues ens colpegen.
Cert és que hi ha exposades algunes troballes arqueològiques.
Però la seva presència no esborra la sensació de buidor que hem tingut al entrar.
Arriba l'hora de marxar i posem rumb al cotxe no sense fer un darrer cop d'ull a la Seu.
I de sobte, ho veiem clar, hem trobat l'origen de la nostra melangia, és aquesta fortalesa que envolta la Seu.
Una fortalesa que es va començar a construir abans de la guerra dels segadors, 1641, pels enginyers francesos vinguts a ajudar a fer front a les tropes del rei Felip IV i finalitzades després de la guerra de successió, 1707, per les tropes del rei Felip V després de la caiguda de la ciutat en mans borbòniques.
Després de sobreviure a la destrucció per ordre expressa del rei, la Seu es va transformar en una caserna militar, d'acord amb les especificacions del aleshores enginyer en cap de Catalunya, Miguel Marín.
Durant la Guerra Civil espanyola es va fer servir com a camp de concentració i el 1948 els militars la van cedir a la Ciutat de Lleida que n'inicià la restauració el 1950.
Sempre diem que les pedres ens expliquen la seva història però, podria ser que en aquest lloc en concret les pedres s'haguessin impregnat de tot el patiment succeït en el decurs dels anys i, d'alguna forma, fossim capaços de captar-la i ens produeix aquesta melangia???, qui sap!!!
Ampliació:
Un cop a casa hem cercat imatges anteriors a la restauració i això és una mostra del que hem trobat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.